L'any 2050, quan entro a l'institut públic del meu barri, encara em sorprenc una mica. No per la tecnologia —que ja forma part del paisatge quotidià—, sinó perquè, després de tot el que vam viure durant les primeres dècades del segle XXI, l'educació continua sent un dels espais on la societat es juga el futur.
Vaig néixer a Alacant l'any 1994. Vaig créixer en una època de crisis, d'hipoteques impossibles, de precarietat laboral i de desnonaments que omplien els informatius. L'any 2025 em vaig traslladar a Catalunya. Vaig arribar-hi buscant estabilitat laboral, però també perquè sentia que aquí hi havia una xarxa de moviments socials, associacions i lluites col·lectives que em feien sentir a casa.
Ara tinc cinquanta-sis anys i treballo com a educadora en un centre públic de l'àrea metropolitana de Barcelona. Quan explico als meus alumnes com eren les escoles quan jo era petita, molts em miren amb incredulitat.
—De debò que fèieu exàmens memoritzant pàgines senceres?
—De debò que hi havia escoles que segregaven per nivell econòmic?
—De debò que els llibres d'història parlaven tan poc de les dones?
I jo somric.
Perquè sí. Tot això era real.
L'escola del 2050 és molt diferent. Després de dècades de mobilitzacions en defensa de l'educació pública, la societat va entendre que no podia deixar el coneixement en mans del mercat. Les grans privatitzacions que havien avançat durant els anys vint i trenta van trobar una resistència persistent de famílies, sindicats i moviments estudiantils.
Avui, qualsevol infant té garantit l'accés gratuït a una educació de qualitat des dels primers anys fins a la universitat o la formació professional. Les diferències socials no han desaparegut completament, però ja no determinen de manera tan brutal les oportunitats de vida.
Les aules són obertes i flexibles. La tecnologia ajuda, però no substitueix les persones. Les intel·ligències artificials ofereixen suport individualitzat, mentre que els docents ens dediquem sobretot a fomentar el pensament crític, el debat i la cooperació.
Una de les matèries més importants és Memòria Social.
Cada any estudiem les lluites que van transformar el país: el moviment feminista, les vagues laborals, les campanyes contra els desnonaments, les mobilitzacions ecologistes i els moviments pacifistes que es van oposar a les guerres que van marcar les primeres dècades del segle.
Els alumnes treballen amb testimonis reals. Escolten persones que van perdre casa seva durant la crisi de l'habitatge i analitzen com les organitzacions veïnals van aconseguir canvis legislatius. Aprenen que els drets no apareixen per generació espontània.
Sovint els recordo una idea:
—Tot allò que avui considereu normal va ser una reivindicació d'algú.
També ha canviat profundament la manera d'ensenyar el feminisme. Ja no és un tema complementari que apareix un parell de setmanes a l'any. Travessa tot el currículum.
A literatura llegim autores de diverses èpoques i orígens. A història estudiem les aportacions de les dones als moviments obrers, científics i culturals. A tecnologia s'analitzen els biaixos dels algoritmes i la manera com poden reproduir discriminacions.
Les nenes del 2050 creixen sabent que poden ser qualsevol cosa. Els nens creixen sabent que la igualtat no és una concessió, sinó una condició imprescindible per a una societat justa.
L'altre gran canvi és la cultura de la pau.
Després de dècades de conflictes armats, de crisis humanitàries i de despesa militar desmesurada, moltes societats van decidir reforçar l'educació internacionalista. Els estudiants treballen conjuntament amb escoles de diversos continents. Aprenen resolució de conflictes, cooperació i solidaritat global.
Quan apareix una guerra en algun lloc del món, no es tracta com una notícia llunyana. S'analitzen les seves causes econòmiques, polítiques i socials. Es parla del cost humà. Es debat sobre alternatives.
La pregunta central no és com guanyar una guerra.
És com evitar-la.
Però si hi ha una cosa que m'emociona especialment és veure com la cultura popular catalana forma part del dia a dia educatiu.
Durant les festes escolars es continuen aixecant castells. Les colles locals col·laboren amb els centres educatius. Els alumnes aprenen que una torre humana només es manté dreta quan tothom hi té un lloc.
Moltes escoles tenen grups de diables, tallers de glosa, música tradicional i projectes de recuperació de la memòria dels barris. Les festes majors formen part del calendari pedagògic. La cultura no es consumeix; es construeix col·lectivament.
Cada primavera, el centre s'omple de llibres per Sant Jordi. Els passadissos es converteixen en places obertes on alumnes, famílies i veïnat comparteixen lectures, poemes i debats.
Potser és aquí on es veu més clarament tot el que hem après.
Quan jo era jove, molta gent pensava que l'educació servia sobretot per competir. Per trobar una feina millor que la dels altres.
L'any 2050, almenys als centres on treballo, intentem transmetre una idea diferent.
L'educació serveix per entendre el món i per transformar-lo.
Serveix perquè ningú sigui expulsat de casa seva.
Serveix perquè cap nena creixi pensant que val menys que un nen.
Serveix perquè les persones s'organitzin i decideixin col·lectivament el seu futur.
Serveix perquè les guerres deixin de semblar inevitables.
I serveix perquè, quan una colla castellera aixeca un castell a la plaça del barri, els infants entenguin que la societat funciona exactament igual: només ens mantenim drets quan ens sostenim els uns als altres.
