Activitat perquè sí

Lliçons de supervivència de l'interinatge

Arribaràs amb els ulls tapats i amb les cames neguitoses

pel desig de caminar ja.

Tindràs les mans plenes de papers i de futur.

Faràs els passos amb cames, cap i mans,
amb ulls, peus i cor sempre oberts. 

I cauran bombes de “adéus”, et dispararan “noes” 

i hauran portes que només obriràs amb un “vinga, val”. 

Per això, si una tarda t’asseus sola i mires una finestra,
que la seva llum et porti a casa de l’àvia

i a la seva llar de color d’abella. 

Si algú s’entrebanca dintre de la teva història, 

puguis agafar-li la mà i fer juntes el mapa 

del laberint de les teves llums i foscors. 

Si una tarda de dissabte plou força fora

i les goteres te traspassen la roba, 

puguis despenjar el telèfon i la veu de la teva mare 

fabriqui un paraigües rodó. I que arribi l’arc de Sant Martí
quan les formigues et col·lapsen la gola. 

Que cap lloc quedi com era abans que arribessis, 

que manxis una paret, 

que un got se t’hagi caigut i l’hagis trencat, 

que els trossos més petits encara s’amaguin al racó de la cuina.
Que hagis deformat un matalàs amb el pes de la vida que portes

i de la que et queda. 

Que algú recordi un dia, sense voler, 

la teva superstició de tancar les tisores, 

de llençar la sal caiguda per les espatlles, 

de preguntar què vol dir una paraula en català

i aprenguis que hi ha paraules, com calamarsa, 

que pots emprar amb la llibertat que et dona la espontaneïtat.

Que et falti roba i eduquis el teu cos 

a conviure amb el fred i així puguis escalfar el cor. 

Que la teva ràbia descobreixi noves línies d’expressió, 

que no es quedi pressa al pit i sàpigues convertir la força en el so d’un xiulet,
en el crit que fa la justícia quan s’ofega.

Que no normalitzis els llocs,
que no sigui rutina el paisatge de tornada a casa:

que miris veient les teulades vermelles al capvespre

la roba estesa ballant a les façanes

els crits per Palestina a les parets

un cor blau al terra

que el canvi d’estació et canvii la costum de la son

i somies amb arbres i gent a qui estimes ballant.

Que la culpa de no estar-hi muti en la curiositat de descobrir la terra que ara t’escalfa. 

Que puguis trobar a faltar el mar 

estant al front d’una muntanya que, més que muntanya, és un dinousari de migdiada.

Que tot allò que trobis a faltar t’esperi com esperen els gossos. 

Que, com a mínim, una persona del carrer on vius

sàpiga quin és el teu nom 

i que tu mateixa aprenguis una nova forma de pronunciar-lo,

que acabis oblidant-lo i descobreixis totes les possibilitats de qui ets. 

Que aprenguis l’idioma d’un nen petit

i et deixis emportar per ell a una dimensió de matèria de plastilina

on no hi ha “amén”, que l’oració sigui “això què és?”. 

Que un dia et demani un conte i aprenguis quin gust té la lluna.

I que les seues manetes t’ensenyin la cura de qui no sap què acarona. 

Que tornar o no tornar sigui decisió i no obligació.

Que tinguis la llibertat dels borrissols per ser i moure’t,

però que puguis trobar el teu raconet favorit 

on descansar quan el vent bufi fort. 

Que cada lloc nou faci més gran l’espai d’estima 

i que construeixis una constel·lació de vincles diversos 

per mirar sempre amb un telescopi dintre teu. 

Que aprenguis a estimar més enllà de la teua llengua

i que les paraules construeixin nous ponts, nous carrers, nous espais

on puguis creuar, tot i que sigui en direcció contrària. 

I que, quan hagis de marxar, volent o sense voler, 

observes com volen els coloms

les gavines

les papallones

i     no     facis     s o r o l l

però quedi buit el lloc que donava ombra darrere la teva cadira.